Ara mirant la pàgina d'Escoltes de Menorca, tenen publicada aquesta història i hem trobat que no està de més compartir-la amb voltros.....
“És un diumenge qualsevol. Avui m’he aixecat més prest de lo normal. I és que… he tingut un somni... tant…” - N’Andreu, un jove menorquí de 14 anys, va a l’institut, té una germana més petita i tots dos van a l’agrupament escolta que està a la vora de casa seva – “He somiat que no tenia la meva videoconsola però podia jugar al carrer amb els meus amics, havien desaparegut totes les joguines de la meva habitació excepte una, i era la millor joguina d’aquest món, m’encantava jugar amb ella i compartir-la! A casa, el rebost i la nevera eren quasi buits, però a taula compartia el que hi havia a sobre amb tota la meva família i, de sobte, tot m’agradava!! Ja no em feia oi res, i em menjava les verdures i tot!... A l’armari del que era la meva habitació, perquè ja no era tan sols meva, també hi dormia la meva germana, tenia una quarta part de la meva roba i en tenia prou, i la companyia de la germana m’agradava!!
Quan va arribar el moment d’anar a l’escola, havia d’agafar la bicicleta, i vogar i vogar, fins arribar ben lluny, però amb la companyia dels meus companys de classe, era agradable passejar fins allà, podíem parlar de les nostres coses: d’aquella noia que tant agrada al Lluís, de la “borde” de la profe de mates... A l’escola, ningú es ficava amb un altre company pel seu físic o pel seu nivell d’intel·ligència... Durant el pati, podíem jugar sense haver de barallar-nos... no sé com, però quan no ens posàvem d’acord en podíem parlar sense pegar-nos... Al tornar a casa, de nit, no hi havia cap font de calor que escalfés la casa, ens amagàvem davall les mantes amb el pare i ens llegia un llibre, i ja no sentia el fred... Quan anàvem a casa d’en Joan, al final del carrer, hi podíem veure la televisió, i el seu avi ens contava rondalles fantàstiques que ens transportava a un univers molt llunyà i misteriós. Les olors, notava les olors!! Obria la finestra i treia el cap, llavors, em donava compte què no hi havia cotxes contaminant-ho tot, les fàbriques ja no amollaven tot tipus de fums tòxics, la gent compartia el seu vehicle (ara ja ecològic), d’altres utilitzaven el transport públic... A l’hora de rentar-me no tenia aixetes amb interminables columnes d’aigua que pots obrir quan vols, no, teníem una galleda que compartia amb la meva família i en tenia prou!...
Llavors, m’he despertat... tenia la boca seca i una suor freda em regalimava pel front. Saltaven preguntes cercant respostes a tot allò que m’havia passat pel cap, intentava lligar els caps, trobar el perquè de les imaginàries històries que havia viscut durant la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada